A l’analitzar diferents perspectives sobre el tema no serà que s’està realitzant generalitzacions gratuïtes per a aquesta població en particular? Si a una persona «normal» se li donen malament les activitats manuals, inferim per això en què també els seus resultats intel·lectuals seran escassos? Per què extraiem tals conclusions llavors en el camp de la deficiència intel·lectual? Per què tendim a limitar la resta de les seves potencialitats?
Generalment la persona amb síndrome de Down té tendència a l’excés de pes i a estar en baixa forma física, no per la seva deficiència sinó per falta d’exercici.
En conseqüència i com a primera premissa, no s’ha de confondre la capacitat física d’un subjecte amb la seva capacitat intel·lectual.
Quins beneficis personals i normalitzadors aporta la pràctica esportiva a la persona amb la Síndrome de Down?
Partint que:
- ja no cal parlar en aquests temps de la importància d’incloure pràctiques esportives en els programes educatius.
- No és entesa només des del punt de vista terapèutic o rehabilitador.
- Constatant que els beneficis de l’esport són comuns a tots els subjectes.
Podríem diferenciar dos tipus de beneficis:
1. Beneficis personals.
La pràctica esportiva proporciona una millora de l’estat físic i aquest és important per a la qualitat de vida de la persona (Karper, 1981).
Històricament els esforços s’han centrat en el desenvolupament intel·lectual en detriment del seu desenvolupament físic (Allen, 1980; Jansma i Combs, 1987).
La revisió d’estudis efectuada per Moon i Renzaglia (1982) ha demostrat de manera repetida, que els joves i adolescents amb síndrome de Down presenten nivells inferiors en el seu estat físic si els comparem amb els seus iguals mancats de retard mental. Com a resultat de les seves baixos nivells d’activitat, manifesten major nombre de problemes de salut, major susceptibilitat a les malalties i major incidència d’obesitat.
Segons l’Associació Americana per a la Salut, l’Educació Física i el Temps Lliure (AAHEPER) es pot definir l’estat físic com:
La pràctica esportiva estimula la persona amb síndrome de Down a sentir-se part d’un conjunt; proporciona oportunitats per provar i descobrir les pròpies capacitats, en uns subjectes que normalment es troben sobreprotegits i als quals s’anul·la en la seva possibilitat de decidir en temes en què podrien haver pres les seves pròpies decisions.
Reforç no només personal sinó també familiar, constitueix una ocasió de satisfacció per la família el reconeixement dels mèrits adquirits.
A nivells més concrets, l’execució de l’esport contribueix a:
- millorar l’orientació espacial
- millorar la postura corporal
- equilibri estàtic
- percepció de cossos diferents
- coordinació general
- desenvolupament de força muscular
- etc.
2. Altres beneficis.
La pràctica esportiva ajuda a abandonar l’actitud egocèntrica, a causa de la necessitat de preveure les accions de l’adversari. Aquesta anticipació comporta l’increment en les habilitats d’autonomia personal i de l’funcionament intel·lectual.
Desenvolupa la seva sensibilitat social a través d’l’aprenentatge de les regles que regeixen les normes de participació i que han de ser respectades. En aquest aprenentatge de normes per a tothom, creix la seva confiança.
3.Beneficis cap a la integració i normalització.
Els programes esportius proporcionen un bon marc per a la integració social. La persona amb síndrome de Down que practica un esport projecta una imatge molt més propera i normalitzada, comparteix amb el seu equip les il·lusions, les expectatives, l’esforç i el cansament, les frustracions davant el fracàs, les fites aconseguides i sempre en companyia d’altres , mai en solitari.
Mentz el 1986 ja assenyalava també algunes característiques fonamentals que determinaven clarament les raons per les que l’esport té una funció tan vital.
– Trobada entre les persones amb diferents classes de discapacitats i les que no la tenen.
– Diversió amb accions físiques i jocs atlètics.
– Experimentació, desenvolupament i reforç de les capacitats motrius, i millora de la pròpia coordinació.
– A través d’l’enteniment del nostre cos, s’aprèn a conèixer el món que ens envolta.
– L’esport ofereix millors oportunitats per sentir l’èxit que el treball intel·lectual.
– L’esport és el camp de la interacció humana amb menys conflictes i barreres psicològiques.
D’aquests arguments va deduir alguns aspectes en relació amb la vida de les persones amb retard mental:
- L’esport crea un sentit de solidaridd.
- Les persones amb síndrome de Down depenen d’aquestes oportunitats per a la unió i cooperació amb les persones sense retard mental.
- A través de l’adquisició de les habilitats físiques, la persona amb retard mental se sent integrada en l’àmbit d’oci i temps lliure de la nostra societat.
- La integració implica fer d’una persona un membre totalment reconegut.
- La normalització com a principi d’acceptació i respecte a les diferències, incloent les limitacions.
font: https://www.downciclopedia.org/desarrollo-personal/deportes/1022-beneficios-personales-y-normalizadores-la-practica-deportiva-para-la-persona-con-sindrome-de-down.html
