Més de 1,5 milions d’espanyols necessiten ajuda. Alguns perquè ja no poden valer-se sols, altres per malaltia, altres pel simple avanç de l’edat. El seu benestar depèn de el sistema d’atenció a la dependència, una sèrie de serveis i prestacions establerta el 2006 i destinada a l’assistència dels ciutadans que requereixen ser cuidats. Però en l’actualitat, lamenten els experts, el sistema llangueix a l’espera d’un Govern que ho reactivi econòmicament i socialment. Des de 2012, la retallada acumulat en dependència puja a 5.000 milions d’euros, deixant fora a 250.000 espanyols d’una cobertura a la qual tenen dret per llei. En aquest llimbs administratiu moren a el dia 80 espanyols. A l’any són 30.000, segons estima l’Associació Estatal de Directores i Gerents de Serveis Socials.
Els tres serveis majoritaris que el sistema presta (atenció a domicili, centres de dia i residències) estan cofinançats, teòricament, entre l’Estat i les comunitats autònomes. A la pràctica, segons diferents estimacions, les autonomies sustenten al voltant de l’80% de l’cost. El problema, coincideixen diferents agents de el sector, és de nou la manca de finançament. «La millor inversió que l’administració pot fer és en dependència», reclama José Manuel Ramírez, director de l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials i de l’Observatori Estatal per a la Dependència. «Quan es fa una carretera es diu que és una inversió, però quan es fa ajuda a domicili o es construeixen residències es diu que és una despesa».
UN CENTRE DIFERENT EN UN POBLE TARONGER
La dependència s’asseca
Enmig de Carlet, un municipi valencià d’unes 15.000 persones, s’ubica La Llum, un centre per a persones amb diversitat funcional psíquica i física. De titularitat pública, el complex compta amb 34 places i és gestionat des de 2001 per l’empresa privada. «Hem treballat amb diferents equips de Govern i sempre hem trobat la col·laboració de l’Ajuntament», explica Lucía Paricio, delegada de serveis socials a la direcció regional Llevant de Clece, la companyia que gestiona el servei.
Paricio s’enorgulleix dels llaços que teixeix La Llum amb els habitants de la petita localitat, de tradició agrícola i molt centrada en el cultiu de la taronja. «Hi ha moltíssima integració amb la vida de poble», afirma. Per aconseguir aquest objectiu, el centre organitza amb recurrència jornades de portes obertes a les escoles, tallers per a pares amb fills amb diversitat funcional, visites a l’mercat i als centres ocupacionals, excursions … «A més, el 3 de desembre, Dia de la Diversitat funcional, portem a terme activitats extraordinàries en col·laboració amb el consistori «, amplia Paricio.
Titularitat pública, gestió privada
Tot i que els aspectes essencials de sistema són públics (l’accés, la valoració de l’grau de dependència, la prescripció i el seguiment de cada cas), els serveis són prestats, en general, per empreses privades que concorren en concurs per la seva gestió. Aquesta col·laboració publicoprivada és l’alternativa més freqüent, un model en el qual les administracions (diputacions, ajuntaments, comunitats autònomes) estableixen via plec les condicions tècniques i econòmiques d’aquests serveis.
En aquest document també es fixen, entre d’altres, criteris assistencials, horaris, ràtios, tasques, execucions o composició de la plantilla, a més del preu que cobrarà l’adjudicatari de la gestió, un import que varia substancialment en les diferents comunitats autònomes. Per exemple, a dia d’avui, el preu-hora de el sistema d’atenció a domicili és de 13 euros a Andalusia pels 30 del País Basc, segons dades l’Associació Estatal d’Entitats de Serveis d’Atenció a Domicili. Javier Sigüenza, el seu director, reivindica que les administracions haurien de desglossar i justificar aquest preu: «Ha de ser prou per pagar als treballadors i cobrir els costos directes», entén. «Afecta directament a l’servei i a la dignitat de el sector».
Sense finançament
El sistema s’ha assecat. En els últims set anys, les comunitats autònomes perceben 285 milions menys a l’any, el que eleva el menyscapte acumulat a 3.154.000 d’euros, xifra l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials. L’escassetat aboca 250.000 persones a una llarga espera per la prestació a la que tenen dret. Altres 150.000 esperen a la valoració de la seva dependència. «Darrere de les xifres hi ha cares, gent que pateix», lamenta Ramírez. «Si empreses, organitzacions professionals i científiques i sindicats haguéssim remat junts, crec que no hi hauria tal llista d’espera ni unes retallades tan terribles».
Els agents socials coincideixen que és urgent injectar fons. Si es complís el pacte d’estat, en el qual es contempla una injecció de 415 milions d’euros per a la dependència, 68.000 dependents serien atesos i es crearien 16.000 llocs de treball nous, segons càlculs de l’Observatori Estatal per a la Dependència. Per Ramírez, el destí d’aquesta refinançament hauria d’estar clar. «Què és el prioritari? ¿Incrementar la quantia que es paga per hora de plaça residencial i d’ajuda a domicili i deixem morir la gent que està en llista d’espera? O comencem a reduir-la? Prefereixo l’atenció a persones més vulnerables . I després vindrien els familiars, especialment dones, que tenen cura a altres «, argumenta. Una anhelada refinançament que a més podria derivar en un augment de l’preu-hora que ofereixen les comunitats i en serveis addicionals per a les cuidadores, com fisioteràpia i atenció psicològica, encaminats a salvaguardar la seva salut.
Diferents serveis i realitats
Una altra de les problemàtiques a les que s’enfronta el sector és la millora de les condicions dels seus treballadors, al voltant de 540.000, segons dades de CCOO, i dones en la seva gran majoria. Actualment els convenis no es negocien per separat per a cada prestació, un aspecte que patronal i sindicats esperen solucionar el més aviat possible. Un dels assumptes més espinosos és la parcialitat de les jornades i les hores de treball, sobretot en el servei d’ajuda a domicili. Ramírez indica que aquest fenomen té relació directa amb els plecs que elaboren les administracions. «L’hora a Andalusia val el mateix en l’Alpujarra Granadina, amb domicilis dispersos i majors desplaçaments per les cuidadores, que al barri de La Unió de Màlaga, on la gent viu en un bloc i l’auxiliar no té més que baixar de planta . Cal detallar això en les condicions tècniques i administratives de l’contracte. Fer-ho ad hoc segons el territori «. Segons la patronal, aquests problemes de l’atenció a domicili es donen més en pobles o comarques buides; a les ciutats, l’organització i logística, per tant les hores, es poden preveure millor.
«Cal posar en valor l’important treball abnegat que fan aquests empleats, que a més són en un 90% dones i treballen amb sous d’uns 900 euros a l’mes», reivindica Ramírez. I acaba insistint: «La inversió en dependència crea més del doble de llocs de treballs directes, estables i no deslocalitzables. Fins i tot per a l’Espanya buidada».
Font: https://elpais.com/sociedad/2019/11/11/actualidad/1573491723_475671.html