Estudis han demostrat que les persones majors de 65 anys que posseïen un gos patien depressió amb menys freqüència que els que no el tenien. Es va concloure que el gos podria actuar com a suport de les emocions, convertint-se en un ésser en el qual es pot confiar i a qui se li parla, donant-se-així a l’ancià un suport davant l’aïllament i la solitud. Els animals de companyia augmenten l’autoestima, disminueixen l’ansietat i l’agressivitat. La sola presència d’animals a casa pot fer disminuir la pressió arterial i la freqüència cardíaca, i fins i tot s’ha detectat una disminució de la necessitat d’alguns medicaments.
Un altre estudi sobre teràpies amb gossos va concloure que les persones que tenen gossos, o contacte freqüent amb ells, fan menys visites a metge. Aquesta realitat sembla ser resultat de la disminució de l’estrès, a causa dels beneficis que l’animal li dóna al seu amo, no només per accions com passejar o donar-li de menjar, sinó que li crea una sèrie de rutines diàries.
Basant-se en diverses investigacions, i en els estudis previs a la teràpia amb gossos, s’ha demostrat que un dels problemes que més pateixen la gent gran és la solitud. Per això, un dels objectius proposats és donar afecte a través dels gossos a la gent gran, i així disminuir el sentiment de soledat i aïllament. Un ancià, referint-se a l’gos de teràpia, deia: «a ell no li importa si tinc els cabells blancs, si no tinc dents o si no recordo el nom dels meus fills». Aquest és un testimoni que pot representar els sentiments que sovint experimenten aquests ancians.
La canoterapia també aporta certs beneficis físics. El simple fet d’acariciar a el gos provoca un relaxament, la qual cosa es tradueix en una disminució de la pressió arterial. A més, hi ha els moviments de el braç, la mà i altres parts de el cos, que es veuen obligats a realitzar per acariciar els gossos, a estirar-se, a girar-se, etc., durant les sessions de teràpia amb ells.
S’ha vist que, durant les sessions de teràpia amb gossos, es desperta el divertiment en la gent gran i que, acabant la teràpia, poques vegades es recorden de el dolor que els apressava, de la rutina que els avorria. A més, generalment estableixen converses sobre els gossos o recordant els seus millors moments amb altres mascotes.
Veiem com el gos és canalitzador de converses no només entre persones grans, sinó també entre ells, els seus familiars i amistats. Ancians introvertits que no es relacionen amb els altres ni s’integren, semblen canviar després de l’arribada de la teràpia amb gossos. S’inicien en converses amb els cans, els guarden el menjar, el gos es converteix en el seu confident, en algú que li dóna suport i que li transmet confiança, i acaben preguntant quan tornen al seu teràpia amb ells, preguntant què mengen, com se’ls ensinistra per a teràpia, etc. Es afavoreix l’intercanvi afectiu, donant i rebent afecte. I a aquestes edats sol fer falta el rebre, el que accelera els processos senils.
L’ancià adquireix noves responsabilitats, el que li fa tornar-se més actiu, es preocupa més pel seu compte, deixant així l’abandonament en què es sumin després de la solitud. La seva vida pren ritme amb la teràpia, espera el dia d’arribada, estan pendents de l’gos.
I tot perquè amb la seva arribada una sola carícia, una sola mirada d’el gos, els porti a seguir sentint, a voler, a conèixer … a viure.
